Opinió
TOT TORNA A COMENÇAR
La via reformista. L’exemple del camí del Sinn Féin a Irlanda
Vivim uns temps decadents a Europa. A començaments del segle XXI, hem vist com diverses lluites arreu del continent han anat apagant-se, restant vençudes, sembla que de manera definitiva, al conformisme i la desigualtat. L’heterogènia de tot aquest conjunt de lluites fa pensar que el poder sempre té una medecina per a cada mal. Hom es pregunta com pot ser que haguem passat en menys de vint o trenta anys de la conflictivitat i el desafiament a l’autoritat al tantsemenfotisme i la alienació social.
A casa nostra l’exemple ha estat clar. Mitjançant la repressió més brutal, la dictadura va posar fre a tota la rebel·lia dels anys trenta. Més tard, durant als seixanta i setanta, el sorgiment d’un mar de sigles d’organitzacions clandestines i/o armades de diferents ideologies va tornar a posar setge a la realitat imposada. En aquest cas, ha sigut la “democràcia” l’encarregada de posar punt i final a aquesta voluntat de justícia i canvi. L’estratègia seguida pel poder té diversos fronts i en tots ells, poc a poc, han anat guanyant la batalla. Els mitjans de comunicació, els pamflets que els rics reparteixen pels barris pobres, que va dir algú, s’encarreguen de crear opinions favorables a l’status quo reproduint la farsa de la batalla entre l’esquerra i la dreta parlamentària. Algú encara té esperances en aquesta via? De les pitjors èpoques pels moviments socials a Catalunya, per exemple, ha estat, sens dubte, la que ha tingut i té a Montserrat Tura (Psc-PsoE) i Joan Saura (ICV) al capdavant de la conselleria d’interior de la Generalitat. La repressió i el control social, a mans de les forces policials, s’encarreguen del càstig a qui es qüestiona massa aquest sistema econòmic i social. La por prefabricada és l’element que ho justifica. Les presons són el lloc on s’amaga la pobresa i la desigualtat. El sistema judicial és qui decideix en una simple vista qui mereix estar al carrer o qui mereix ser engarjolat. A la feina ens contracten quan ens necessiten, amb les condicions que a ells els interessen i prescindeixen del nostre treball quan creuen que fer-ho reduirà els costos econòmics del negoci, com si fòssim una simple màquina obsoleta. Obeim les ordres sense protestar massa, i amb la nostra feina, enriquim encara més a qui destrossa i explota els paratges naturals, qui publica i distribueix els diaris majoritaris i/o emet programació televisiva , qui financia els partits polítics, qui dirigeix la policia, etc...I tot torna a començar.
Una de les estratègies més efectives ha estat la compra i el suborn. En efecte, com no podia ser d’una altra manera, en un sistema basat en la riquesa particular, el diner, ha estat, és i serà una arma molt útil per a l’autoritat. Avuí, dins Iniciativa per Catalunya-Verds, hi podem trobar organitzacions que en el passat, i fins i tot encara avuí en dia, mantenen un discurs radical de canvi social. Dins Esquerra Republicana de Catalunya hi milita gent que, en el seu temps s’havien unit a la lluita armada. Noms com Piqué (PP), Montilla (Psc-PsoE) o Carod-Rovira (Erc), per citar-ne només alguns, havien militat, durant la seva joventut, en organitzacions marxistes, el discurs de les quals, és totalment contrari al que aquestes persones han acabat sent i representant. Els propis partits i organitzacions, en el seu conjunt també han seguit aquest camí. No només s’ha comprat el silenci i la desmovilització de tot aquesta gent, sino que, a més, rizando el rizo, que diuen en castellà, a molts d’ells se’ls ha col·locat al capdavant dels partits polítics i els mitjans de comunicació, donant la cara davant la societat, mentre els veritables beneficiaris de tot aquest tinglado, les persones i empreses que acumulen més riquesa, es mantenen en una segona fila “treballant” en seguir augmentant el patrimoni.
Per a una persona de la meva generació, els quals ens hem fet grans quan el pastís de la transició ja estava ben cuinat, ha estat molt interessant poder veure un procés similar a peu de pista. Això ha estat el procés de pau a Irlanda del Nord.
El passat gener de 2007, El Sinn Féin, partit que havia estat el braç polític de l’IRA, va donar el vist-i-plau al seu reconeixement i acceptació de la policia (PSNI-Police Service of Northern Ireland), acabant d’aquesta manera amb 84 anys de boicot a totes les forces d’ocupació britàniques. El cos policial, després dels acords de pau, va fer un rentat de cara i va canviar-se de nom (abans era coneguda com RUC – Royal Ulster Constabulary) així com el disseny dels seus vehicles i uniformes. Un recent informe d’una inspectora independent anomenada Nuala O'Loan va demostrar l’estreta col·laboració entre el RUC i un dels principals grups paramilitars protestants, l’UVF, durant la dècada dels noranta. Tràfics d’armes, de drogues, l’el·laboració d’atemptats contra el moviment republicà, extorsions i amenaces, entre d’altres activitats, han quedat demostrades sobre paper amb fets i dates. L’executiu britànic no ha pogut amagar l’evidència i ha admès que aquestes “irregularitats” efectivament es van cometre, deixant entreveure que podrien haver sigut un modus operandi habitual durant els noranta i dècades anteriors. Tanmateix, cap membre del cos policial ha estat inhabilitat ni sancionat, seguint avuí en actiu a les files del PSNI. Pel Govern britànic, aquests són fets propis del passat i ara ja no es produeixen, que és el mateix que afirmaven durant els noranta.
Pel Sinn Féin, reconèixer la legitimitat de la policia era un pas important de cara a l’avenç del procés de pau, aquesta era una de les exigències prioritàries del DUP (Democratic Ulster Party), partit més radical, però a la vegada el més votat per la comunitat protestant de l’Ulster. El govern autonòmic d’Irlanda del Nord, tal i com va ésser establert durant els acords de pau, ha d’ésser exercit de manera compartida per tots els partits polítics amb representació parlamentària. Això vol dir que protestants i catòlics han de posar-se d’acord per a compartir el govern. Aquesta fòrmula, fins el 2007 no ha funcionat per la negativa continuada del DUP a asseure’s al costat del Sinn Féin, a qui considerava, fins fa escassament un mes, una organització terrorista. La conseqüència d’això havia estat la suspensió de l’autonomia nord-irlandesa per part de Londres durant tots aquests anys. Però fa escassament un parell de setmanes, finalment, l'unionista Ian Paisley i Gerry Adams van signar el govern compartit per a l'autonomia d'Irlanda del Nord. Això, segons molts, és el darrer pas cap a la pau definitiva. Per a d'altres, en canvi, és la constatació definitiva de que la "pau" del Sinn Féin no és la pau per la que es lluitava.
Les declaracions, per part dels dirigents del Sinn Féin, que van justificar aquesta decisió de reconèixer el PSNI, van semblar-me tremendament familiars. “Des d’ara nosaltres controlarem la policia i no permetrem els abusos del passat” es deia, o també les paraules de Gerry Adams, líder del partit, que instava als joves catòlics a ingressar al cos policial per així fer-lo més representatiu. Per a molts republicans, aquestes declaracions han fet molt mal, creure que, els mateixos que fins ara han empresonat, torturat i matat els seus familiars i veins, ara es posaran al servei de la comunitat i mantindran el respecte per damunt de tot, és no saber de qui s’està parlant i si, a més, es demana als joves republicans que ingressin a la policia de la corona britànica, la cosa ja és escandalosa. D’altra banda, acceptar la policia, per a aquestes persones, és acceptar la legalitat britànica a Irlanda del Nord, cosa que no s’entèn en un partit que diu rebutjar la presència de l’estat britànic.
El fet, és que la majoria de la població catòlica recolza les decisions del Sinn Féin i de l’SDLP (Social Democratic Labour Party), que és el partit republicà amb representació parlamentària més moderat. Així, l’objectiu està sent complert. Mentre abans tot un moviment s’articulava en diversos col·lectius i una organització política els hi donava veu, ara, quan aquesta organització accepta la quota de poder, les subvencions estatals i el joc parlamentari, aconsegueix convèncer bona part dels seus militants i la comunitat que representa, de que des d’aquell moment, la lluita s’ha d’exercir des dels despatxos i mitjançant les eines que ofereix el sistema. Això despolititza el carrer i, no cal dir-ho, és evident que posa les coses més fàcils pels qui estan interessats en que res no canvii. Algunes persones i col·lectius no han acceptat aquest nou escenari i han aixecat la seva veu en contra de tot aquest procès. Aquests ja han sigut etiquetats com a “dissidents” per part de la cúpula del Sinn Féin i des d’ara, hom preveu que se’ls marginarà i se’ls titllarà d’il·lusos, d’estar anclats en el passat, de no saber interpretar quina és la realitat o fins i tot de delinqüents. Els mitjans de comunicació s’encarregaran de difondre aquest missatge insistentment, la policia reprimirà les seves accions i controlarà els seus moviments, els jutges decidiran si mereixen ser castigats per defensar les seves idees...I tot tornarà a començar.
