S'escenifica l'acord.

Per a alguns ha estat un moment per a la història. El passat dimarts es va escenificar a Belfast la culminació del "procés de pau" a Irlanda del Nord. amb la constitució d'un històric executiu compartit entre el Partit Democràtic Unionista i els republicans del Sinn Féin. Des que el 26 de març van anunciar el pacte de govern, els líders de les dues formacions han treballat per establir les bases d'un executiu que dirigeix el reverend Ian Pasley i que té com a número 2 l'excomandant de l'Exèrcit Republicà Irlandès, l'IRA, i actual membre del Sinn Féin Martin McGuinness.

Si mirèssim només uns mesos enrera, podriem veure i escoltar les declaracions d'un i altre afirmant que mai a la seva vida pactarien entre ells. Avuí, tots dos no tenen cap problema en asseure's l'un al costat de l'altre i riure's les gràcies. Potser aquest gir de cent vuitanta graus ha estat possible gràcies als sucosos incentius que el govern britànic, encapçalat per Tony Blair, va oferir als principals actors polítics de l'Ulster en cas que aquests fossin capaços de posar-se d'acord. Recentment han sortit a la llum els salaris base dels membres del nou executiu, els quals oscil·len entre les 60.000 i les 80.000 lliures esterlines (entre uns 96.000 i 128.000 €) a l'any.

Tots dos han acceptat les condicions recollides en les anomenades "obligacions del càrrec", per les quals els membres del nou executiu de l'Ulster es comprometen a reconèixer, entre altres coses, l'autoritat de la policia i la justícia d'Irlanda del Nord. No s'han donat la mà, però en una cerimònia per la posteritat han donat al Parlament de Stormond el tret de sortida a una nova era política. Colze a colze, lideraran un govern inèdit que han pactat ells sols a porta tancada, que permet restablir l'autonomia i, sobretot, intenta posar el punt i final definitiu al conflicte nord-irlandès. A continuació, els deu ministres que componen el gabinet han anat jurant, un a un, els seus càrrecs. Tot plegat, en presència dels primers ministres britànic i irlandès, Tony Blair i Bertie Ahern, i la presidenta d'Irlanda, que han avalat la culminació d'un procés de pau històric.

El camí ha estat llarg i ple d'entrebancs des que el 1998 es vàren firmar els Acords de Divendres Sant, que posaven fi a trenta anys de conflicte armat. Després dels acords, diverses complicacions vàren anar sorgint. La resposta per part del Govern Britànic va ser la continuada suspensió de l'autonomia nord-irlandesa. En les eleccions del 2003, l'únic partit que no havia firmat els Acords de Divendres Sant, el Partit Unionista Democràtic del reverend Ian Paisley, es va imposar en els comicis, enfonsant el que, fins a aquell moment, havia estat el principal partit unionista l'UUP (Ulster Unionist Party) que fins a aquell moment liderava David Trimble. A poc a poc, els unionistes radicals del DUP han moderat la seva postura i han acabat per acceptar el tractat de pau. Hi ha ajudat l'abandó definitiu de les armes per part de l'IRA. A més, a principis d'aquest any, els republicans van acceptar la policia britànica i, per tant, la legalitat del Regne Unit. Les eleccions del 7 de març van confirmar que els dos partits radicals i antagònics, els unionistes de Paisley i els republicans de Gerry Adams, estaven condemnats a posar-se d'acord.

Tota aquesta estratègia gaudeix del suport de la majoria de la població. Tanmateix, no es pot obviar que, tant d'un costat com de l'altre, hi ha diversos sectors polítics que veuen aquest pacte com una rendició i no estan disposat a acceptar-lo.